TREBALL DE RECERCA

La pantomíma va néixer a Italia amb lo que ells anomenaven "Commedia dell'arte". És una representació que es realitza a través de gestos i figures, sense la intervenció de paraules. La paraula prové del grec que vol dir: "todo imita". La paraula pantos prové del prefix pan, que vol dir 'tot', i mim que la seva traducció és 'imitador'.

La persona que es dedica a la pantomima com a art, rep el nom de mim. La característica principal en la representacions dels mims es la renúncia al llenguatge oral; inclús alguns mims rebutgen qualsevol tipus de so.

Els mims solen actuar de forma individual, vol dir que no solen practicar obres amb diferents artistes, si no que imiten coses o persones amb la seva mímica.

​

A Londres, l'Arlequí era procedit per una escena en al que els actors feien mímica i ballaven representant històries de la mitologia clàssica o contes de fades i culminaven amb la transformació del personatge principal en Arlequí.

John Rich, va establir la pantomima britànica com una manera de entretenir al públic que assistia a les representacions operístiques. 

​

JOHN RICH​:

John Rich, va ser un director de teatre Londinense molt important del segle XVIII. V a introduir la pantomima a la escena anglesa i ell mateix va interpretar el paper d'arlequí. El seu teatre es va especialitzar en el que els contemporanis li va anomenar "spectacle". Als seus espectacles incloïa canons reals, animals i múltiples artificis de batalla.

 

Després al segle XIX, les representacions es van limitar a la època del Nadal. 

Poc a poc la pantomima es va anar estenent i es va anar fent ,més important que el propi Arlequinat, especialment a principis del segle XIX, desprès del desenvolupament de l'actor Joseph Grimaldi, que destacava les acrobàcies i va inventar trucs i maquinària escènica. Es va convertir en una tradició que una actriu jove interpretarà el paper de heroi, o noi principal, iq ue un actor còmic interpretarà el paper còmic de la dama de la pantomima.

La pantomima moderna va acabar sent un art purament mut, on el significat era transmès solament a través del gets, moviment i expressió corporal. Al segle XIX, va ser un  gran art gràcies al actor francès Jean Gaspard Deburau, que va refinar els trets d'un personatge de la commedia de'll arte i va crear a partir de la Prierrot, el pallasso ferit de amor. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

A la pantomima és molt important per a qui va dirigit al públic. S'ha d'adaptar les nostres presentacions a les persones que ens estan veient. Per això existeixen diferents tipus de pantomimes:

​

1. Pantomimes pel carrer: Normalment són pera  joves no cristians, i per això han de ser evangelistes.

2. Pantomimes per a l’església: Poden ser les mateixes que ocupem a altres llocs, sempre i quan tinguem en compte que es necessari adaptar-se. Si hi ha escenes de ball, festa, drogoaddicció o alcoholisme, serà necessari eliminar-les

3. Pantomimes pera  nens: Poden ser les mateixes que les utilitzades per a joves, però hem d’adaptar-les als nens. Seran necessàries més ajudes visuals i narració.

4. Pantomimes per a cristians: El seu missatge a de ser sobre la vida cristiana. podem parlar dels temes que vulguem, o que veiem que necessita l’església.

5. Pantomimes per al evangelisme: Existeixen per a nens, joves i adults. Els eu missatge es Cristocèntric orientat a la Bíblia, Deu, la salvació.